Història

A unes terres situades en el pla, òptimes per al cultiu i les pastures i properes a recursos hidrològics, arranca la història de Castalla. Aquest fet va ocórrer durant l’III mil·lenni a. de C., en el període conegut com el calcolític, i el Mas dels Alfasos va ser el lloc escollit pels nostres avantpassats agricultors i ramaders per a assentar-se (làm. 1). Un mil·lenni després, durant l’edat del bronze, el terme municipal apareix jalonat per assentaments, com l’Alt de Paella, el Cabeço dels Campellos, el Castell de Castalla i la Foia de la Perera, orientats al control i/o explotació del territori (làm. 2).

Làmina 1. Jaciment arqueològic del Mas dels Alfasos.

Làmina 2. Jaciment arqueològic de l’Alt de Paella.

Durant la cultura ibèrica, mil·lennis més tard, l’estratègica situació del turó del Castell de Castalla no va passar desapercebuda per als ibers contestans. La documentació arqueològica indica l’existència d’un assentament, entre els segles II-I aC, que controlava el territori circumdant. La seua ocupació va continuar després de l’arribada dels romans, durant els segles I aC-V dC (làm. 3). Aquests també es trobaven en altres llocs del terme municipal, com Cabanyes (segles I-II dC).

Làmina 3. Anvers d’un nummus de Constantí I (Castell de Castalla).

L’edat mitjana marca l’inici del que possiblement siga el període històric més destacat de la població. En el segle XI els musulmans van alçar la primera fortificació –?i?n–, en el turó del castell, que es va convertir en el cap administratiu de la comarca, que al seu torn depenia de la taifa de Dénia (làm. 4). D’ell depenien assentaments menors, com les alqueries de Almarra, Casa de l’Escrivà, Onil, o la Torreta de Cabanyes (làm. 5). En 1244, Castalla s’incorpora pacíficament a la Corona d’Aragó. Com part del regne aragonès es troba en la frontera amb el Regne de Castella, establerta en la Línia Biar-Busot, tal com estipulava el Tractat d’Almizra signat per ambdós regnes el mateix any. I, igual que en l’etapa andalusina, Castalla i el seu castell seran l’epicentre de la comarca. En 1287, al rei Alfons III atorga carta de poblament a Castalla, el que va suposar el seu desenvolupament com vila. Anys més tard, 1362, el rei Pere IV fa lliurament de la vila i el seu castell a Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure, primer senyor de Castalla, per a assegurar el seu defensa davant possibles atacs del Regne de Castella durant la guerra dels dos Peres (1356-1369). Aquest fet va provocar la transformació completa del castell, plasmada amb la construcció del Palau (làm. 6) i el Pati d’Armes (làm. 7). En aquesta mateixa centúria, i al llarg del segle XV, es produeix l’expansió i desenvolupament urbà de la població. En un primer moment, la vila emmurallada es trobava als peus del turó. L’Ermita de la Sang (làm. 8), en el seu moment església parroquial, la porta d’accés (làm. 9), els dos llenços de muralles (làm. 10), o les restes de l’aljub (làm. 11), són prova d’això. Quan aquest espai es va fer insuficient, es va iniciar l’ocupació progressiva cap a les terres del pla.

Làmina 4. Castell de Castalla.

Làmina 5. Jaciment arqueològic de la Torreta de Cabanyes.

Làmina 6. Palau del Castell de Castalla.

Làmina 7. Pati d’Armes del Castell de Castalla.

Làmina 8. Ermita de la Sang.

Làmina 9. Portal de la vila.

Làmina 10. Muralla de la vila.

Làmina 11. Aljub de la vila.

La construcció de l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció i de la Torre Grossa del castell (segle XVI) (làms. 12 i 13), o l’edificació de l’Ajuntament (segle XVII) (làm. 14); són fites destacables en l’edat moderna. Sense oblidar el posicionament de Castalla, durant la guerra de successió espanyola (1701-1714), en suport de Felipe V, fet que li va valer el títol de Muy Noble, Fiel y Leal (1708); o la visita del botànic il·lustrat A. J. Cavanilles a la fi del segle XVIII. En aquesta mateixa centúria van sorgir de la localitat destacades personalitats, com Francisco Cerdá y Rico, Oficial de la Secretaría de Indias, il·lustrat i membre de la Real Academia de la Historia. També en el segle XVIII, després de llargs plets contra els seus senyors, Castalla va aconseguir tornar a les mans de la Corona (1730). No obstant això, el castell va quedar en mans del Marqués de Dos Aguas fins a l’any 1988.

Làmina 12. Portada de l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció.

Làmina 13. Torre Grossa del Castell de Castalla.

Làmina 14. Ajuntament de Castalla.

Els segles XIX i XX són moments d’accions bèl·liques, cas de la guerra de la independència (1808-1814), amb les seues dues batalles (1812 i 1813) (làm. 15), o la guerra civil espanyola (1936-1939); de canvis polítics, amb repúbliques i dictadures; i de transformacions econòmiques i socials, que van deixar la seua petjada en la localitat (Moreno, 1996). Però també signifiquen la concessió a Castalla del títol de ciutat en l’any 1890; i la seva transformació en un municipi modern, hospitalari i acollidor, del que han sortit destacades personalitats de la literatura valenciana, com la del gramàtic i novel·lista Enric Valor i Vives; que conserva les seues festes i tradicions, com els moros i cristians o les danses; i recupera béns patrimonials emblemàtics, com el Conjunt Patrimonial del Castell de Castalla (1985-actualitat), o l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció (2005 i 2011).

Làmina 15. Mapa de la segona batalla de Castalla. Abril de 1813.
Font: http://bvpb.mcu.es/cartografia/es/micrositios/inicio.cmd.

Demografia

Castalla compta amb 10.513 habitants, segons la xifra proposada per l’INE a data 1 de gener de 2.010.

D’acord amb les dades anteriors, el 18,95% de la població de Castalla és de nacionalitat estrangera, principalment provinent del Regne Unit, El Marroc i Equador.

Economia

L’economia de Castalla es basa en la indústria del joguet (com les seues veïnes Onil i Ibi), dels materials de construcció, del moble i de la metal·lúrgia en fred, a banda de en l’agricultura (ametlers, oliveres, vinyes), activitat tradicional que ocupa gran part del terme. També és interessant l’aposta que s’està fent pel turisme rural i ll reconeixement a la seua gastronomia (la ruta del gaspatxo).